M’he posat les millors gales, He preparat a consciència
La trobada.
Voldria que fos una nit especial,
Una nit per recordar.
T’esperaré impacient,
Pendent de la teva trucada,
Escoltant els sons que trenquen
El silenci de la nit.
I vindràs, com cada nit,
I em faràs teva,
I jo et faré meu,
I junts dansarem el ball del delit.
Com si res no hagués passat,
Com si el temps s’hagués aturat.
Imatge extreta del bloc Dona i mar.
9 comentaris:
molt bonica la foto i el poema, molt emotiu
jordi
Anònim: Moltes gràcies, Jordi. La foto, mèrit del bloc ressenyat al final de tot... El text, collita pròpia. Ja saps que tens les portes obertes.
El millor de coses així és que només ho recorden els implicats i ningú més, això dóna aquest toc de morbo i a la vegada de secret, encara que trobo que és millor pensar "Com si tot hagués passat però no es pogués parlar". Petons.
Mmmm l'últim comentari d'anònim és meu: rosseta. He apretat massa ràpid jajaja.
dolços records del passat...
inesborrables, oi company?
nits i balls, delits i entregues sublims...
i el pas inexorable del temps que tot ho va amorosint i endolcint...
nits viscudes intensament i moltes altres per assaborir a pleret...
Rosseta: Cert, aquest aire de secret, de cosa amagada, fins i tot prohibida, és molt suggerent. Tots en tenim de moments d'aquests, no?
Mar: Sí, el pas del temps potser ho mitifica, però alhora també ho allunya, ho esborra, en una nit en què la boira impregna tots els racons del pensament, i es fa tot fosc i feixuc.
company, no et deixis apoderar de la foscor i la feixuguesa, espanta la boira,...
deixa que els rajos de llum inundin aquests racons del pensament i frueix dels records... i, si no pot ser,... reviu-los...
Recordar com et vas posar les millors gales per dansar el ball del delit... mmm... que comenci a sonar la música... i recorda-ho... aquests moments no els deixis perdre en l'oblit...
Mar: Fa dies que tinc oberta la finestra, perquè la tramuntana s'endugui els mals esperits i l'aire reclosit... i tal vegada el sol entri per tots els racons de la casa.
Guspira: Mai, mai hem d'oblidar... El record és el nostre passaport per a viatges infinits.
Publica un comentari a l'entrada