Cercar en aquest blog

dimarts, 9 de juliol del 2013

La mandra















La mandra recorre el teu cos, encara.
Els llençols embolcallen el carmel del teu cos, encara.
Llum de matinada,
sol ixent i lluna reposada.
A les orelles,
la remor dels mots encesos, encara.
Impulsos elèctrics saccegen el teu cos
i moren dolçament on les teves mans,
lentament, recreen els seus llavis.

9 comentaris:

Guspira ha dit...

M'agrada despertar-me lentament
sentir com un raig de sol
s'escola entre els forats mig entreoberts de la persiana
i m'acaricia càlidament la pell.
M'agrada quedar-me cinc minuts més
embolcallada entre els llençols
mentre m'espolso la mandra a poc a poc
i em trobo, encara, a mig camí
entre el somni i la realitat.
M'agrada que m'assalti aquell record,
potser una imatge, un lloc, unes paraules...
M'agrada estar-m'hi cinc minuts més, encara,
per ofegar el rampell eròtic
que a vegades em sobrevé...
M'agraden els teus versos,
la teva mandra,
el raig de sol o potser de lluna
que espera mandrós
l'esgarrifança dolça a les meves mans...

Disculpa el meu atreviment, però és que els teus versos m'han inspirat i no me n'he sabut estar...

Anònim ha dit...

I la llum del foc, que tot ho il·lumina, encara:

La paraula en el vent, encara.
L'oreig entre les canyes, encara.
La vida fruïda a glops, encara.
...I aquell aire de sensualitat, encara...

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCI!

mossèn ha dit...

fa calor ... i tant !!! ... salut

El Company de Venus ha dit...

Ostres, això sí que m'omple de joia i em recomforta. Esmolar la inspiració amb uns versos tan íntims.
Moltes gràcies a tu. I l'atreviment, ai las, el món és dels atrevits!

El Company de Venus ha dit...

Aquests aires carnerians...

El Company de Venus ha dit...

Oi tant que en fa!

Anònim ha dit...

Només? I ca! En Teodor Llorente és qui ho presideix tot amb exaltació des del batec més ver. En ell no hi ha mandra possible.

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

El Company de Venus ha dit...

Sóc més de Carner, jo, ja em perdonaràs. Tanmateix, rellegiré Llorente, un dels grans oblidats de la literatura catalana.

Anònim ha dit...

No entenc per què t'he de perdonar. Tu pots llegir qui et sembli que has de voler o poder llegir i no necessites pas que sigui jo qui t'ho hagi de permetre o no.


Per altra banda la meva resposta al teu comentari no defineix de qui sóc si és que sóc d'algú.

I referent a les fotografies que hi poses, normalment em motiven més a dir quelcom que no pas les teves paraules, tot i que em reiteri en alguna paraula o en alguna mena de forma...

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!