dilluns, 15 de setembre de 2008

Màgia II

Les onades bressolen el meu vaixell,
Petit llagut en la immensitat del teu oceà.

La tempesta feréstega
En una nit només il·luminada
Per espurnes d’estrelles,
Em duu el timó de dreta a esquerra,
Les veles amunt i avall,
Seguint el ritme de la respiració del mar,
Enfollit, excitat,
Desitjós d’ensorrar-lo,
D’engolir-me en la seva orgia de plaer.

Vull cercar un pont,
Un entrant a la terra.
Fondejar en aigües tranquil·les
I abandonar-me en els teus braços,
Nedar en el teu cos diví
I fer totes les ofrenes que es mereix:

Com el devot que s’inclina
Al davant de la divinitat,
M’agenollo a tu
I ofereixo el meu cos, la meva ànima.
Poruc de la tempesta
Que allà a fora assota l’existència.

6 comentaris:

Guspira ha dit...

No deixis que aquests braços "dedicats" et deixin mai de bressolar. Un petó!

El company de Venus ha dit...

Guspira: Són braços segurs, ferms, que fan de bon estar... un port on atènyer la calma. Gràcies.

Guspira ha dit...

Això és molt bo...Romandre en braços guaridors és molt bo...

El company de Venus ha dit...

Guspira: És trobar guariment a totes les penes de l'ànima.

mar ha dit...

Caram company!
Quina màgia desprenen les teves paraules!

Quin mar més brau i alhora atraient i inevitable d'endinsar-s'hi...
La dona que conté aquest oceà immens en el que t'abandones i fondeges deu estar ben satisfeta de tenir un navegant com tu entre les seves aigües tempestuoses o calmades segons si ets mar endins o prop del port...

Segur que val la pena continuar navegant...
;)

El company de Venus ha dit...

Mar: És un mar misteriós, brau, a voltes proper, a voltes llunyà, ple de racons de calma i d'instants de temporal. Tant bufa gregal com migjorn, tramuntana o llevant, navegar-hi és un exercici sempre delitós.