dimarts, 29 de novembre de 2016

Deixa'm que...

Besa'm per darrera vegada.
Amb calidesa, primer.
Amb passió, després.
Salvatgement, per acabar.

Despulla't davant meu per darrera vegada.
Deixa'm que contempli cada racó del teu cos,
els racons on m'he amagat poruc,
delerós, assedegat de tu.

Deixa'm que et tasti per darrera vegada,
que l'olor del teu cos s'amari a la meva ànima,
que el conservi com el més preuat dels tresors.

Deixa'm que entri en el teu cos per darrera vegada,
sentir el meu batec dins meu,
sentir els teus pits contra el meu pit,
clavant-se roents.

Deixa'm tancar els ulls
i aplegar totes aquestes sensacions.
El que resta i el que se'n va.
Deixa'm que et recordi així.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Espantaocells

Et veig arribar de la llunyania.
La teva figura que abans em torbava, 
fins i tot en la monotonia, 
s'ha convertit en un ninot sense ànima. 
On abans fruia dels sentits, 
ara és, molt a desgrat,
un camp erm, sec, eixut. 
M'he vestit d'espantaocells, 
inert, immòbil,
sol en el camp del desig.
T'acostes i el teu oreig, 
talment una brisa d'estiu, 
em recomforta. 
Però sé que quan marxis, 
no gaire tard, 
romandré de nou sol, 
vigilant els rostolls 
d'un camp segat fins a la mort.  

dilluns, 21 de novembre de 2016

Hostilitats

No presentaré hostilitats:
el meu exèrcit es mantindrà en repòs,
les tropes amb set de sang estaran controlades.
No hi haurà batalla sobre el taulell.

Però no em demanis que no em llepi les ferides
i que faci com si fossin cicatrius a la pell.
La incisió és massa profunda encara
per sotmetre-la a l'oblit.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Caixes

He posat els records en caixes,
segellades perquè no s'escapin.
Vull servar-los així, en letargia,
vius, crionitzats per si mai els
torno a necessitar.

Els he endreçat cronològicament,
amb cura, sense deixar cap detall.
No vull trair el curs de la història
al teu costat.

I en una caixa, dins una altra caixa,
hi he desat el desig.
Cor desbocat, cavall alat,
que s'enlaire cap al cim de la passió.
És el que vull més protegit,
per més llunyà ara.
És el que em dol més d'haver perdut
en el camí de tots aquests anys.

I tot ho he mudat a un altre lloc.
En solitud. Amb les caixes ben tancades
per no perdre un bit dels records.



dimecres, 16 de novembre de 2016

Si m'estimessis

Si m'estimessis com dius que m'estimes
no em faries passar aquest tràngol.
El tràngol de sentir-se bandejat,
actor de repartiment d'un amor que s'acaba.
El tràngol d'amagar un moviment
per por de fer mal. El remei és pitjor
que la malaltia: animal engabiat que cerca
desesperadament la sortida.

Sóc, sí, un animal ferit.
Ferit en el cos i en l'ànima.
Ferit en el present i en el futur.