dijous, 20 de novembre de 2008

La cançó de la deseseperació

La ciutat sembla més trista
Amb aquesta pluja insistent.
Ploren els edificis,
Llàgrimes d’un passat dolorós,
D’un present angoixant,
D’un futur incert.

Ploren els vianants
Enfundats en andròmines impossibles,
Al ritme accelerat de la vida,
Amb artilugis absurds

T’atures al mig del carrer,
Solitari, il•luminat tènuement
Per aquest vell fanal.

La teva silueta es retalla en l’asfalt,
Moll, llàgrimes d’un món en decadència.
Tu també plores.
Per tot el que ha estat i no serà.
Pel que no ha estat i serà.

Les teves llàgrimes es mesclen
Capriciosament amb les de la pluja.
Juntes formen la cançó de la desesperació.

9 comentaris:

mar ha dit...

company, quina tristesa desprenen les teves paraules avui...

sort que fa solet...
i s'albiren noves realitats que fan creure en presents farcits de somnis per ser viscuts...

petonet brillant i càlid per eixugar llàgrimes desesperades

òscar ha dit...

pluja i llàgrimes són, per moltes persones, companyes inseparables de viatge. companyes inseparables de les persones.

Rita ha dit...

Sempre rondinem amb les pel·lícules amb final feliç perquè són pel·lícules, però quan el final no l'és ens empipem, perquè ens entristeixen.

Quina tristor avui, company...

Certament, els dies de pluja a mi no se'm posen gaire bé no...

Però com diu la Mar... avui fa sol! :-)

El Company de Venus ha dit...

Mar: Sí, avui, són paraules tristes. Gràcies pels petons brillants i càlids.

Òscar: Efectivament. I en aquelles temporades que s'allarguen els dies de pluja, encara més.

Rita: Això de les pel·lícules... tens tota la raó.

Lydia ha dit...

Espero que esas lágrimas de tristeza... de desesperación pronto cambien a unas de alegría y emoción... y que se mezclen entre un día lluvioso con un sol radiante...
Besitos.

El Company de Venus ha dit...

Lydia: Los días lluviosos són tristes... pero pasan.

rosseta ha dit...

Ostres, quanta tristor! Com diuen les xiques ahir i avui fa sol, i aquest brilla per tots, encara que de vegades tinguem els ulls tancats o les mans tapant-nos la seva brillantor, aquesta hi és.
Uf quan dius el de "llàgrimes d'un món en decadència" em fas pensar en què els hi estem donant a les futures generacions. Com diuen els nostres joves heredaran el que nosaltres els hi deixem, i la veritat, no em vull imaginar que serà...

llenguaddicta ha dit...

M'afegeixo al teu plany, per tot el que ha estat i no serà. Jo també ploro avui.

El Company de Venus ha dit...

Rosseta: Si, a voltes no és gaire afalagador allò que els deixem a les generacions futures. Però cal ser optimistes, si no no té sentit seguir endavant.

Llenguaddicta: Caram, tu també plores avui. Que aquest sol eixugui les llàgrimes vessades. Ànims.