Com el nadó que s’hi aferra famolenc, Així voldria jo fondejar als teus pits.
Sentir-ne l’escalfor,
Les oscil•lacions del panteix,
La cadència del moviment.
Com el trobador que canta
Les excel·lències de la dama,
Jo escriuré els versos
Més bells mai creats.
Oh, bells pits de dama,
Pomes de l’arbre de la vida,
Cireres de l’arbre del plaer.
Adormir-m’hi i no despertar mai més.
Sentir-ne l’aroma,
Acaronar-los suaument.
Viure amb ells. Viure per ells.
Fondre-m’hi.
2 comentaris:
Semblen paraules, com dius tu, d'un trobador cercant la seva font d'inspiració... Oda als pits femenins!
Guspira: Dues bones raons per no abandonar aquesta vida.
Publica un comentari a l'entrada