Part II
Les mans s’endinsen en la teva samarreta.
Selva ferèstega on rugeix
L’animal salvatge.
Sento el teu cos a prop,
Intensament.
Les teves mans es perden pel meu escot,
Com la gota d’aigua que s’escola dels cabells,
Juganera, seguint les lleis de la gravetat.
Hi trobes els pits,
Alliberats, esponerosos,
Orgullosos, delitosos.
El desig em fa treure’t la roba,
Amb rapidesa,
Amb gestos estudiats,
Apresos al llarg dels anys.
Nus encara som més essencials,
Despullats de qualsevol convencionalisme,
Deslligats de la realitat.
Al terra, als nostres peus,
S’hi acumula la cuirassa
Que ens oprimia.
5 comentaris:
preciós company...
no tinc paraules...
la màgia se les ha endut totes...
crec que se m'ha endut tota... a altres indrets...
Mar: Hauràs d'arrencar a córrer darrere de la màgia perquè et torni les paraules.
Saber despullat uns pits, pot arribar a ser màgic... Ho trobo realment sensual. M'agrada...
I tant...És difícil no ser sincer davant un cos despullat.
Guspira: Saber despullar-los i trobar-hi el paradís és màgic, insuperable, deliciós.
El veí de dalt: Oi tant!, la nuesa fa aflorar totes les sinceritats.
Publica un comentari a l'entrada