El vent fueteja els meus pensaments.
Freda tramuntana que em fa reviure
El teu record.
El mateix vent que s’endugué
Els teus besos,
Les teves carícies,
La passió que ens consumia tothora.
El mateix vent que, rancuniós, cruel,
S’endú la boira del teu record.
Lentament, en un procés gairebé imperceptible,
S’ha endut els teus ulls,
Els teus cabells,
Els teus pits,
La teva olor,
Protegida per aquesta boira
Que en servava el record.
13 comentaris:
Encara tinc els pels de punta.
I ara! Com és això? T'ha vingut fred de cop?
Deu ser cosa de la tramuntana...
...o de la boira. Qui sap. Per un moment he pensat que... però no, no pot ser.
Fins i tot un transfons trist, fas que sigui bonic amb les teves paraules... Et felicito!
Fa molt poc he escrit: "Com quan perds la fe en veure que el roc més sòlid es desfà com la pols al primer bufit del vent del nord". I és que molts cops aquesta boira ens fa pensar que el cor només pot servar un únic amor i llavors és quan bufa el vent de tramuntana i se l'enduu poc a poc. Tan lentament, que som incapaços d'adonar-nos-en... I llavors regolfa, i torna al pensament i revius, però acte seguit sents com se l'emporta el vent...
No deixis que et trastoquin els vents etesis. Al cap i a la fi, és bo servar la remembrança...
Per cert, es nota que m'ha agradat la paraula "servar", oi? ;)
Amèlia: Sempre que sento el mot tramuntana, em venen al cap les paraules dels Sopa de Cabra: 'Nascut entre Blanes i Cadaqués...'. I la boira, indiscutiblement, em duu a Sau. Per un moment has pensat que... Què volies dir? Què pensaves? (si em permets de preguntar-ho)
Rita: Gràcies. Les coses tristes, per molt que siguin tristes, es poden explicar amb paraules belles, que si no les fan boniques, com a mínim les fan menys dramàtiques.
Guspira: Servar, segons el gran Alcover-Moll, ve del llatí 'servare', una font clàssica, doncs, que en català antic s'emprava molt. Sí, veig que t'ha agradat molt. Gràcies pel consell: intentaré que aquests vents no em trastoquin (encara més).
Que eres algú que conec, per un parell de coincidències en el teu text amb unes paraules sortides dels seus dits just el dia abans del teu poema. Ni cas.
Amèlia: Perfecte, ni cas. No conec cap Amèlia, de fet.
company...
el vent i la boira que s'enduen records i pensaments són els mateixos que deixen passar nous besos, noves carícies, nova passió,...
i et porten nous ulls per mirar, nous cabells per acariciar, nous pits per assaborir i noves olors per ofegar-s'hi...
i nova vida per viure...
"El amor es eterno mientras dura"
Vinicius de Moraes.
I quanta raó té... no?
Mar: El gran Vinicius... un autèntic poeta.
Publica un comentari a l'entrada