La teva figura que abans em torbava,
fins i tot en la monotonia,
s'ha convertit en un ninot sense ànima.
On abans fruia dels sentits,
ara és, molt a desgrat,
un camp erm, sec, eixut.
M'he vestit d'espantaocells,
inert, immòbil,
sol en el camp del desig.
T'acostes i el teu oreig,
talment una brisa d'estiu,
em recomforta.
Però sé que quan marxis,
no gaire tard,
romandré de nou sol,
vigilant els rostolls
d'un camp segat fins a la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada