divendres, 22 de maig de 2009

Estàtua


Nua, emmig del llac,
Contemples l’horitzó,
L’infinit, mirada perduda
En un espai indeterminat.

Passen els dies pel davant:
Els núvols de tempesta
I el sol feridor de primavera,
La calor de l’estiu,
Les fulles que cauen
I que trenquen l’harmonia
Del seu repòs.

Recolzada en la pedra,
Ets aliena al pas del temps.
Sempre hermosa,
Sempre alba,
Nascuda del fons de les aigües.

14 comentaris:

Rita ha dit...

Unes paraules maques...

Què deu fer? Esperar, reposar, plorar...

M'agrada!

El Company de Venus ha dit...

Gràcies, Rita. Suposo que espera, i hi ha moments que deu riure, altres que deu plorar...

Albanta ha dit...

Saps?? Tinc enveja d'aquesta estàtua... que paraules més boniques...
Una abraçada Company!!

Lydia ha dit...

Genial como siempre...
Oye, por cierto no me había percatado de ese traductor tan chulillo que tienes. Buenísima idea.
Sale un poco amontonado al traducirlo, pero es muy buena herramienta.
Gracias. (moltes gracies)

Jesús M. Tibau ha dit...

bellament nua

Mireia ha dit...

Ho pot observar tot, malgrat el pas del temps, quina sort!

maria ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
maria ha dit...

Bonica poesia...bonica figura.De vegades penso, què deu pensar l'escultor quan la fa perquè li surti tanta bellesa?

El Company de Venus ha dit...

Albanta: Sí que fa una mica d'enveja, és cert.

Lydia: Es una buena herramienta para los fragmentos más difíciles. El resto, ya se sabe... lenguas romànicas.

Jesús: Bella.

Mireia: Tot i el temps, ella sempre roman allà, nua, contemplant... contemplant-nos.

Maria: És una bona pregunta. No en conec cap d'escultor a qui demanar-li.

mar ha dit...

l'estàtua em transmet serenitat... i acompanyada de les teves paraules la serenitat es cobreix de força interior...
com si prengués vida...

bimbonocilla ha dit...

BRAVO!

rosseta ha dit...

Una estàtua sempre vol representar una persona però a la vegada inspira emocions i de vegades pensaments als que observem. Si a la foto li afegeixes el teu escrit, m'ha portat a un estat de nostalgia i bellesa, es queden tan quietes i boniques! Són alienes al pas del temps i a nosaltres, però per nosaltres són més que pura pedra.

Guspira ha dit...

Com la més bella de totes les deesses que va se sotmesa a una encanteri i roman nua davant les mirades de l'eternitat...

El Company de Venus ha dit...

Mar: És cert: les estàtues són serenitat.

Bimbonocilla: Gràcies.

Rosseta: Són alguna cosa més que pura pedra. Són sentiment.

Guspira: Una bona coda a aquests versos.