Sents els gemecs llunyans,
Però prou propers
Perquè facin reaccionar
Els teus instints,
Per no deixar-te indiferent.
El silenci de la llar
Els amplifica,
Els fa penetrants.
Eco que s’escampa per l’espai nu.
Et relaxes.
Et desconcentres.
No pots evitar que s’encomani,
Lentament,
L’estat de passió
Que arriba a tes oïdes,
Que t’amara cos endins.
T’estires.
Tanques els ulls.
Mentre les mans
Comencen a recórrer
Els racons del teu cos.
Imaginant que és ell
Qui és al davant,
A sobre teu,
A sota.
10 comentaris:
buufff...
qui no ha sentit uns gemecs aliens i ha deixat volar la imaginació?
bon cap de setmana!
Tots els sentits ens desperten...molt bo!
Gemecs llunyans, i només una mica aliens, que s'acaben en els propis.
Es fácil imaginar y dejarse llevar por tus palabras... pensando en que ese momento... es real.
Mar: Cert, qui no els ha sentit i no s'ha imaginat cent, mil coses!
Maria: Els gemecs en la distància són la porta del desig.
Òscar: Totalment d'acord.
Lydia: Y cuando son tan reales... ya se sabe que acaba pasando.
No deixa de ser contaminació acústica.
es aquella sensació, en la que es barreja una certa enveja de plaer i sigui com sigui hi vols participar
Polaroid: Tan real que ho vols, necessites viure...
Ufff, quina situació... Com tu dius, no es pot evitar que s'encomani! Sembla mentida com una situació així ens fa volar la imaginació i ens desperta el desig...
Guspira: Sempre, sempre que m'ha passat...
Publica un comentari a l'entrada