Cercar en aquest blog

dimarts, 19 d’agost de 2008

Talaia

T’espio, però tu no ho saps.
Conec tots els teus moviments,
Totes les teves intimitats.
Et conec fins i tot més que a mi mateix.

Des de la meva talaia,
Com en l’univers orwellià,
Segueixo els teus passos a la vida.

Envejo els teus amants,
Els llençols on hi ha escrits
Episodis de passió,
On hi ha ofegats crits i gemecs.

Sé que mai no ocuparé aquest lloc.
Que les meves mans no recorreran el teu cos.
Que la meva llengua mai no acaronarà la teva.
Que els teus pits mai no dormiran damunt meu.
Que el teu sexe mai no desitjarà el teu.
Que la teva vida mai no es creuarà amb la meva.

En tinc prou d’espiar-te,
De traspassar la línia de la incorrecció.
Conèixer els tots els teus moviments,
Totes les teves intimitats.
De conèixer-te millor que no pas a mi mateix.

3 comentaris:

Guspira ha dit...

Visca els amors impossibles! Visca els amors platònics! Són els millors. Els que més et fan patir, els que més et fan desitjar, els que més et fan plorar... I sobretot, els que més paraules dolces et fan relatar...

El company de Venus ha dit...

Guspira: De jove, molt jove, n'havia tingut, d'amors platònics. I era una sensació contradictòria: eufòria i depressió alhora. Però era bonic... Encara ho deu ser?

Guspira ha dit...

i tant i tant... N'estic segura!