Unes sabates al rebedor.
La samarreta al passadís.
La faldilla a la porta de la cambra.
Les calces als peus del llit.
El teu cos nuu, anhelant,
Estirat, amarat de suor,
Curull de plaer, exhaust.
Les restes de la batalla.
El territori conquerit.
11 comentaris:
I qui va guanyar la batalla? Mira que si arriba a venir l'enemic, us troba segur! Perquè li heu deixa't el rastre...
uuuuuuuui, com estem pel matí!!! Repeteixo... Perquè li heu deixat el rastre... (ara sí) ;-)
Guspira: no et preocupis, els matins sempre són durs. En aquest cas, no hi havia enemic, sinó una batalla dolça, sensual, un combat passional.
Gràcies un dia més.
després d'una batalla així...
el matí també pot ser dolç...
en veure els territoris conquerits...
i potser...
tornar a conquerir-se, a re-conquerir-se...
(em sembla que aquest verb no admet el -se, però... en aquests casos... està més que justificat, oi?)
petonets amb aires de batalles dolces i territoris explorats...
I tant que ha de ser dolç, el matí... per força...
I sí, quin goig desfer el camí fet i tornar a lluirar la batalla del desig, explorar, besar, sentir, olorar...
Doncs m'encanta que hi hagi batalles sense enemics i tant de bo totes les batalles fossin dolces i passionals com les teves...
No pots encertar més les teves paraules. Saps què? Si totes fossen com aquesta, els pacifistes no tindrien sentit en aquest món.
Tens tota la raó del món!
Ei, que gran el teu bloc, que intens, me l'apunto!!
uooo que maco aquest blogspot
princesa_barcelonina
Veu de mel: Gràcies pels elogis, Veu, celebro que t'agradi. Per cert, molt bonic també el teu nick...
Princeseta: Gràcies, Princesa, ja saps que pots fer-hi cap sempre que vulguis.
Publica un comentari a l'entrada