dijous, 27 de novembre de 2008

Semàfor

Ella el mira.
El la mira.
Ella somriu.
Ell somriu.
Ella aparta la vista.
Ell no.
Ella torna a mirar.
Ell retroba els seus ulls.
Ella torna a somriure.
Ell riu.
Ella fuig,
Empesa per un impuls,
Per un impuls electromecànic.
Ell la veu marxar.
Barreja a parts iguals
de tristesa i alegria.
Quiet, sense moviment.

Una botzina el treu de l’abstracció.
El semàfor és verd.

16 comentaris:

mar ha dit...

mmm
de vegades passa...
i llavors mires pel retrovisor esperançada... potser et segueix... i torneu a coincidir en el proper semàfor...

rosseta ha dit...

jejeje jo quan paro en un semàfor acostumo a mirar al cotxe del costat (com un instint natural, no sé) el cas que més d'un cop m'he creuat la mirada amb l'altre i vaia corte, i si a sobre et somriu o sembla que et vol dir algo,encara més...Company, pobres quin final, podries fer cas a la Mar i posar que es troben al pròxim semàfor o a la pròxima gasolinera (jo sé d'un que va conèixer la xicota així...). Petons.

El Company de Venus ha dit...

Mar: Llavors les mirades ja no són iguals. Ja hi ha un precedent. Però poden ser igualment suggerents.

Rosseta: Jo també miro els cotxes o les motos a la meva esquerra.

òscar ha dit...

un comentari bó (a) i d'altra de dolent (b).

a) sé d'una parella que es va conèixer així, d'aquesta forma tan pressumptament pel.liculera, amb miradetes al semàfor i acabar baixant i pim i pam i pum.
b) és una de les separacions més lletges que mai he conegut.

crec que, vist el vist, tots dos haguèssin preferit anar en metro aquell dia.

rosseta ha dit...

jajajjaja òscar potser si que haurien preferit anar en metro, i a hora punta, no? Per així estar més pròxims i sense una fugida viable... jajaja molt bo.

Rita ha dit...

Recordo una peli força antiga, que em va encantar, Convoy, on el Kris Kristofferson, que feia de camioner, lligava amb l'Ali MacGraw, que anava en un descapotable. Tot va començar amb unes mirades i amb un ara t'adelanto jo, ara m'adelantes tu...

El Company de Venus ha dit...

Òscar: Però mentre va durar, no va ser bonic?

Rita: Ara això de jugar a la carretera és políticament incorrecte. D'aquí a fer-ho en un semàfor... en vermell.

Lydia ha dit...

Una historia en un semáforo... suena de lo más natural y romántica.

El Company de Venus ha dit...

Lydia: Quotidiana, que ens pot passar cada dia... o si més no de tant en tant. Gràcies.

òscar ha dit...

si-si, mentre va durar era l'anècdota parellil més explicada pels dos. semblava, ben bé, l'escena d'una peli americana amb música de cole porter de fons.

quan va començar el duríssim procés de separació, ell que era el mig-colega, sols feia que maleïr l'ex-romàntica trobada al semàfor amb la seva ex-dona.

m ha dit...

ho sabia, necessito tornar a tenir cotxe...

;-)

m ha dit...

òscar,

de coses dolentes també en passen si et coneixes....al videoclub...

i d'això en se molt...

El veí de dalt ha dit...

Hosti! Ja se m'ha calat el cotxe un altre cop...!

El Company de Venus ha dit...

Òscar: Coses que passen... terribles.

M: Treballes en un videoclub? Quina pel·li em recomanes'

El veí de dalt: Has de deixar anar a poc a poc l'embragatge i una mica de gas... I ja està! És clar, que amb segons quines visions...

Guspira ha dit...

Aquestes coses passen... i de vegades comencen a córrer darrere teu... :)

El Company de Venus ha dit...

Guspira: Fins que un altre semàfor es torna a posar vermell.