M’esguardes des de l’altra banda del mirall.
Imatge inassolibre, efímera,
Que en uns pocs instants desapareixerà.
Les portes s’obriran
I abandonaràs la nau.
Jo, com el capità,
Agafaré fort el timó
I entomarè el temporal,
Cantaré la cançó de la tristesa.
Maleeixo no haver seguit
El teu somrís,
El frec a frec dels nostres braços.
12 comentaris:
suggeridores imatges i emocions, efímeres... dins d'una nau transportadora...
cap al més enllà?
Mar: Posem que, metafòricament, sí, és una nau que va més enllà, lluny, potser cap a la fi del món. Gràcies.
Qualsevol lloc, i en un instant, pot fer conèixer, desitjar i enyorar...
Rita: D'instants d'aquests, al llarg del dia, n'hi pot haver tants...!
Aaaaaix... instants efímers que perpetuen en el nostre record... i més encara, si el somrís és deliciós...
Guspira: Són instants que queden enregistrats... i que són bonics de reviure tot tancant els ulls.
Deu ser perquè pujo sempre per l'escala... Potser que canviï aquest costum tan sa.
Amèlia: Puja o baixa amb ascensor de tant en tant... i gaudeix de les vistes. Tot i que a les escales també hi han situacions. Hi pensaré, crec que m'has fet venir una idea.
Compartiràs la idea? Avisa abans, que em poso perfum.
Amèlia: Si sento un aroma poderós... sabré que ets tu, no?
Ascensor...Ascendre...augmentar...crèixer...engrandir...Si sè el que tenen els ascensors: el seu ritme. És el mateix ritme que té la passió, el desig, la fam de sexe. Una cadència creixent, penetrant la qual fins i tot quan descendeix cerca el seu creixement una altra vegada.
EVASEX
Evasex: Tota la raó.
Publica un comentari a l'entrada