Et veig endinsar-te en un marDel qual mai més en sortiràs.
Una gola pregonda, un revolt tancat,
Un avenc sense fosc, fons.
T’he esperat, ací asseguda,
Mentre arribava el dia,
Mentre m’acaronava
de nou la nit.
Com m’acaronares tu en aquest indret,
Aquella matinada.
Com el dia que la teva presència
Es feu fonedissa.
La mar em robà un tresor, un somni.
De tu en servo el record
Que el temps, gelós,
Intenta esborrar. Però no pot.
Fermada dins meu hi ha la teva essència,
El descobriment dels jocs prohibits.
De tu, ací, només en queda l’ombra
Gravada a la sorra que dibuixà la lluna
Mentre t’allunyaves, aigua endins.
I els meus ulls, que contemplaven
El teu cos nu, reflectit a les aigües malèvoles.
6 comentaris:
Encara tinc la pell de gallina... M'encanten els teus poemes.
As de cors: Moltes gràcies. S'agraeixen els elogis. Torna quan vulguis: portes obertes.
m'agrada fermar a dins meu aquesta essència del descobriment dels jocs prohibits...
una essència molt plaent...
preciosos versos company!
Mar: Oi que sí que ho és, així, arran de mar?
Preciosas, intensas y adorables musicales palabras... en una playa perdida, esperando...
Un beso... y gracias.
Lydia: Gràcies a tu.
Publica un comentari a l'entrada