divendres, 16 de gener de 2009

Em creus adormit

Em creus adormit,
Que no sento la fressa dels llençols,
Els tènues moviments del teu cos,
A tocar del meu.

Imagino. Sento com la teva mà
S’escola endins,
Cap al teu racó del plaer.
Com els dits juguen
Amb el teu sexe humit,
Necessitat de contacte
En la urgència de la matinada,
En el silenci de la cambra adormida.

Entreobro els ulls.
Només veig un floc de cabells,
Però sento la teva respiració que s’agita,
Acompassada amb la melodia dels llençols.

I un gemec callat, contingut.
I una dansa de fi de festa,
Un darrer ball.

I, de sobte, l’orquestra calla.
Silenci.
Només resta el silenci de la nit que s’esvaeix,
Vençuda pel sol naixent.
I t’adorms, potser amb un somriure.
I m’adormo.

5 comentaris:

Rita ha dit...

T'adorms? ;-)

mar ha dit...

I m'adormo...
AMB un somriure!

I t'adorms...
amb un somriure?

;-)

Bon cap de setmana!

belita ha dit...

I segur que al despertar aquest somriure continua.

llenguaddicta ha dit...

Sí, home... i t'adorms... i què més? I la festa segueix, no?

El Company de Venus ha dit...

Rita: És difícil adormir-se. La temperatura puja sola.

Mar: Evidentment, els somriures són a tots els llavis.

Belita: I tant que continua, i tant.

Llenguaddicta: Qüestió de força de voluntat de no continuar la festa.