Perdona’m si no et dic tan sovint que t’estimo,
Si no et dic que sóc feliç al teu costat.
No facis cas del meu mal humor, a voltes.
No és res personal,
Ni cal que hi cerquis implicacions emocionals.
Creu-me si et dic que encara em recorre l’electricitat
Pel cos quan sento la teva veu.
Quan em truques cinc minuts després de sortir de casa
-el teu aroma encara amarat per tot.
Creu-me si et dic que el desig és present,
Sempre present, dia i nit, tothora.
Que el meu delit ets tu, que el meu cos et pertany.
Els versos més bells potser no els sabré escriure.
Els més sincers, sí.
10 comentaris:
La temuda rutina espanta, però aquests versos treuen la por. Les paraules màgiques són les més sinceres. La força per combatre-la la donen aquests mots encisadors: t'estimo.
Uns versos deliciosos...
La sinceridad y claridad de tus versos... son siempre envolventes, como la música que los acompaña.
Besitos...
Guspira: Gràcies, com sempre, pels elogis teixits amb mots deliciosos també.
Lydia: Potser algun dia m'atreveixo i els poso música.
company...
és tan dolç sentir aquests mots quan el pas dels anys menen cap a aquestes rutines que ens atrapen...
saber conservar la frescor dels primers dies és tot un art que cal cultivar amb molta cura...
amb molt d'amor...
amb molta sinceritat...
i amb la seguretat que val la pena fer-ho per no morir de monotonia...
;)
podrà haver-hi rutina, pero mentres hi hagin paraules com aquestes, què importa!
l'amor se l'ha de cuidar, dia a dia. Amb bons gestos, bones paraules...un post com aquest alegra el dia!
M'ha encantat. M'ha commogut.
Mar, ¿com es fa això de conservar la frescor dels primers dies? ¿Vols dir que hi ha qui aconsegueix no morir de monotonia?
Mar: Em quedo amb la frase final: Val la pena fer-ho per no morir de monotonia. Si realment ens importen les coses, cal lluitar-hi.
Ballarinadeplom: Això és un gran elogi, que uns versos com aquests alegrin el dia, com les paraules sorgides del cor. Gràcies.
Llenguaddicta: Gràcies. Encantat, jo també, i commogut.
Ui, el meu comentari ha volat!
Deia...
No deixis mai de dir-li-ho, si no, a vegades, és com si no fos... :-)
Aquest text hauria d'estar en la capçalera de molts llits que no saben com sortir de la monotonia. Segur que seria una poderosa pòcima per curar tantes i tantes parelles que moren poc a poc.
Felicitats per aquest gest!!
Rita: Gràcies pel consell.
Albanta: Potser, doncs, l'imprimeixo i el penjo.
Publica un comentari a l'entrada