Plora el cel.
Llàgrimes silencioses
S’escolen pels racons
De la memòria
De la gran urbs.
Carrers, edificis,
Cotxes, arbres...
Tot queda moll
D’aquesta tristesa
Que emana del més profund
Del teu ésser.
Cau la tarda.
Els llums elèctrics,
Acabats d’encendre,
Pinten un nou escenari
Al drama quotidià.
L’aigua,
tantes voltes purificadora,
és ara un parany mortal.
Una malenconia t’envaeix.
Et sostrau de la realitat.
Et llança violentament
Al fons de l’abisme.
Impotent,
Contemples com damunt
El teu cap, el bri de llum
Que et guiava,
Es va fent més i més petit.
Tanques els ulls.
Potser per últim cop.
En aquesta nit advenidora.
Silenci.
Foscor.
5 comentaris:
Llegeixo i rellegeixo i m'envaeix una tristor absoluta...
Tant de bo aquestes paraules s'omplin de nou de llum i colors que encenguin noves flames d'il·lusió i esperança en aquest espai erm i dessolador.
Bon cap de setmana company.
A vegades quan estem tristos i sentim que no trobem forces per tirar endavant el cel sembla que ens acompanyi en el nostre dolor. I quan no veiem la llum, el cel enfosqueix davant del nostre rostre... Avui he tingut aquesta sensació llegint-te... Desitjo que aquesta foscor sigui passatgera, que el cor no plori més i l'envaeixi una felicitat eterna...
desitjo que si torna un dia fosc de pluja, sigui un bon escenari per trobar-te en els teus pensaments més positius, que puguis escoltar bona música i llegir o escriure amb serenor...
Molts d'ànims i una forta abraçada!
Mar: Sort que les ombres s'esvaeixen amb el sol.
Guspira: Vaja, quin greu em sap haver-te provocat aquesta sensació. Avui, però, ja lluu el sol!
uau!
Ei, que no et sàpiga greu... :) és la sensació que vaig tenir... potser vaig aprofundir massa... De totes maneres, celebro que ja lluï el sol!
Publica un comentari a l'entrada