Cercar en aquest blog

divendres, 4 de novembre de 2011

Improvisació




Els meus dits
acaronen la guitarra
que avui sona a lament,
a malenconia trista
de dia de tardor.

Sol a l'escenari,
amb una llum que m'il·lumina
sento el silenci de la sala
encara buida.

Només la fressa d'alguna taula
que balla,
d'alguna cadira que rondina
arrossegada sense esma.

Baixa la llum
i et veig al sofà,
prop de l'escenari,
els ulls fixs en els meus dits,
abstreta, concentrada.

Guspiregen les nines
al so de les notes tristes
de les cordes de l'acústica.
I et regalaria unes quantes notes més
per saber què et passa pel cap,
que fa espurnejar tos ulls.

6 comentaris:

Baraula ha dit...

Guau! Encara no havia entrat al blog amb el nou format i li escau tant! Et felicit. Enhorabona!

Guspira ha dit...

Aquests versos desprenen guspires! :) M'encanten i a més a més m'han fet somriure. És una rèplica excel·lent! Gràcies...

El Company de Venus ha dit...

Baraula: M'alegero que t'hagi agradat el nou format. Més dinàmic, més gràfic, més modern. Gràcies.

Guspira: Una rèplica que va venir com diu el títol, en un instant d'improvisació, també. Gràcies.

Guspira ha dit...

I com més el llegeixo, més em guspiregen les nines... :D M'agrada moltíssim!

polaroid mental ha dit...

Improvisant flueixen melodies, tons, emocions. Escoltar els sentits i deixar sonar. M'ha agradat aquest toc de tardor

El Company de Venus ha dit...

Polaroid: Gràcies. Sempre és agradable sentir aquests comentaris. La tardor també és època d'improvisació.