Cercar en aquest blog

dimecres, 23 de novembre del 2016

Espantaocells

Et veig arribar de la llunyania.
La teva figura que abans em torbava, 
fins i tot en la monotonia, 
s'ha convertit en un ninot sense ànima. 
On abans fruia dels sentits, 
ara és, molt a desgrat,
un camp erm, sec, eixut. 
M'he vestit d'espantaocells, 
inert, immòbil,
sol en el camp del desig.
T'acostes i el teu oreig, 
talment una brisa d'estiu, 
em recomforta. 
Però sé que quan marxis, 
no gaire tard, 
romandré de nou sol, 
vigilant els rostolls 
d'un camp segat fins a la mort.