M’ofereixes el teu sexe,Delicatessen gastronòmica.
No calen paraules,
Ni tant sols coberts.
Tornem als orígens,
Éssers primaris que som.
Em capbusso en aquest oceà sense fons,
Sense límits,
Conscient que m’hi ofegaré.
La calma és presagi de tempesta.
Preparo el timó per al temporal.
Les veles es tiben,
El màstil rep l’embat de les onades
Mai la mort ha estat tant dolça.
En aquest oceà que he triat per ofegar-me.
(a Kitsch)
3 comentaris:
Realment m'agrada la teva manera de relatar, de descriure, d'escriure...
Sí senyor! Veig paraules plenes de connotacions i versos que troben les metàfores justes perquè la imatge precisa es dibuixi a la meva ment.
Genial!
Què seria la poesia sense les metàfores? Són la imaginació per tancar els ulls i imaginar-ho... i per què no, viure-ho...
segons quin oceà... fa de bon ofegar-s'hi...
Publica un comentari a l'entrada