I un dia et despertes suat, Amarat de desig,
No hi ha ningú al teu costat.
La soledat s’ha instal·lat al llit.
És la teva companya i amant.
Lentament l’abraces,
Agraeeixes la seva presència.
Li dius a cau d’orella que l’estimes,
Que no la vols deixar escapar,
Que vols posseir-la.
I ella, fidel, submissa,
Sabedora de la teva excitació,
Es deixa fer.
Febrosa, humida,
La soledat et proporciona un orgasme efímer.
Et deixes caure al seu cantó.
Tanques els ulls i plores.
Els tornes a obrir i només resta
El seu espai.
La soledat també ha fugit
I t’ha deixat suat,
Amarat de desig,
Mullat del teu propi manà.
6 comentaris:
Ostres, m'ha encantat l'escrit. Crec que t'has equivocat de feina i t'hauries de fer escriptor de poemes o millor encara, de cançons. Tot un poeta vaja. Felicitats pel poema.
Gràcies, ja tinc una fan i una seguidora. Te'n dedicaré un, de post.
que dura és la soledat al llit!
Sí que és dura, sí... Aquest va ser un dels primers poemes escrits. Has anat a buscar-lo ben endins...
qui ho diria que es un primer poema!
m'agrada el que escrius i com que la porta era oberta he entrat a tafanejar en els posts anteriors,
perdona si trobes comentaris són fóra d'hora.
Polaroid Mental: Ui, tranquil·la. Agraït, al contrari. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada