L’olor de la plujaEm porta el teu record.
Un aroma humit,
Amb un punt agre,
Com el que donaves
A la meva vida.
Deixo que les gotes
Plorin sobre el meu cos,
Totes les llàgrimes
Que no he plorat.,
Que refredin el teu record,
Cada cop més llunyà,
Cada cop més difús.
4 comentaris:
una pluja molt trista...
records, llàgrimes, llunyanies, ... tot es difon?
segur que no!
veig que t'ha atrapat la melangia tardorenca... ànims company que segur que hi ha coses per celebrar, també a la tardor...
;)
El protagonista té melangia, és cert. Però també és cert que a la tardor hi ha coses per celebrar, igual que a l'hivern, i a la primavera i a l'estiu...
Oooo si que és melancolic, tot i així és un excel·lent poema, m'ha encantat el de l'olor de la pluja em porta el teu record, com l'olor d'un perfum, d'una brisa d'aire... M'has fet venir melancolia a mi i tot. Petons maco.
Rosseta: Hi ha vegades que les olors ens porten el record d'algú, ens traslladen en el temps. Deu ser aquest temps gris de tardor. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada