Surts de l’aigua amb moviment cadenciós, Talment Venus emergint de la petxina,
Majestuosa, curulla de vida.
Les onades són les ales
Que t’acosten al cel,
Perfecció de la natura humana.
L’oreig bressola els teus rínxols
Fils teixits amb l’or més preuat,
Espurna que cega els meus ulls.
Com Venus, diria que ets divina,
Deesa d’amor, de la passió celestial,
Mentre m’encises sense saber-ho.
5 comentaris:
El poema d'avui és molt poètic no hi ha dubte, i trobo que has fet tot un homenatge a la deesa Venus jeje Encara que com a erotisme avui estava fluixet... Petons maco.
Rosseta: Avui s'han de tancar els ulls i deixar volar la imaginació.
aix...
tanco els ulls i imagino...
qui tingués el poder d'encisar com una deesa que emergeix del mar i captiva les mirades de déus invisibles...
i es fa còmplice dels seus silencis...
i es fon en la nit per tornar a mar...
petons de deeses invisibles...
Ritme simètric i harmoniós de paraules, imatges, sons i anhel seductor... Les teves paraules també encisen, no sé si ho saps?
Mar: Hi ha molta gent que és capaç d'encisar... des la llunyania o des de la proximitat, no creus?
Els déus invisibles també et tornen els petons.
Guspira: Gràcies per l'elogi (com sempre). I és que estan fetes per encisar, certament.
Publica un comentari a l'entrada