Sona Johnny Cash al reproductor.
La carretera és un canó de llum,
Dos focus que esquincen la nit,
Que profanen el misteri.
Com diu el poeta, no hi ha sortida.
I no em faré enrere,
Passi el que passi.
Només viuré una vida.
Marxo lluny.
Lluny dels teus braços,
Lluny dels teus besos,
Lluny de la teva passió,
Extingida amb el pas del temps.
No s’hi val mirar enrere.
La decisió està presa.
El meu futur ja no ets tu.
El meu futur és aquesta carretera,
Fosca, nocturna, solitària.
Uns revolts que no sé on em duran.
13 comentaris:
Espero que no marxis gaire lluny o si més no que aquesta carretera i aquests revolts et facin tornar. I si no tornes llavors si que només viuràs una vida... Uii avui el poema ha sonat més a desamor que a amor o erotisme, el mal temps no acompanya, no?
Como mi catalán es más bien nulo, me he cogido el texto como otras veces y lo he pasado por el traductor de Google... pero siempre me queda la duda si está haciéndolo bien..,. porque me encanta lo que me dice... ¿pero es realmente así como lo pariste?
Suena Johnny Cash al reproductor.
La carretera es un cañón de luz,
Dos focos que desgarro la noche,
Que profanan el misterio.
Como dice el poeta, no hay salida.
Y no me voy atrás,
Pase lo que pase.
Sólo vivir una vida.
Marcho lejos.
Lejos de tus brazos,
Lejos de tus besos,
Lejos de tu pasión,
Extinguida con el paso del tiempo.
No vale mirar atrás.
La decisión está tomada.
Mi futuro ya no eres tú.
Mi futuro es esa carretera,
Oscura, nocturna, solitaria.
Unos curvas que no sé dónde me llevarán.
Besitos
De todas formas, aunque diga lo mismo, seguramente no suena igual... eso está claro.
Lydia: Tot i que automàtica, és una bona traducció. Però evidentment, no sona igual.
Rosseta: La pluja sempre convida al pessimisme. Però amb dignitat i compostura.
Veig que estem tots en el mateix barco... (o carretera, si vols).
Amèlia: El protagonista és, com Johnny Cash, un home de negre.
La pluja ja les fa aquestes coses... Que aviat surti el sol! Per a tots!
Bona nit :-)
Rita: Sembla que avui el sol torna a brillar.
company, sempre endavant!
sempre mirant de gaudir del camí... sigui una carretera fosca o sigui un camí lluminós... no podem acorar-nos, no podem quedar-nos quiets, ens hem de moure i el moviment no sempre porta allà on volem. Però el moviment ens fa sentir vius i això és important. M'agrada la idea de viatger de la vida... cal cercar sempre nous horitzons i sobretot, sobretot, sobretot... gaudir del camí... i aprendre mentre caminem i conèixer-nos cada dia una mica més...
gaudeix doncs del moment, de la foscor, de la nocturnitat i de la solitud... segur que formen part del teu aprenentatge...
un petó...
Mar: No s'ha deixar de mirar mai la carretera, per no perdre el nord, el senderi i no tenir cap accident.
Impossible d'aturar-me,
impossible de parar...
Que ningú no gosi fer-ho,
puix que el seu temps ha volat.
Sóc au que aixeca el vol lliure,
sóc remolí dins la mar
i sóc flama que crepita
i volcà mai no apagat.
Un somni que no s'atura,
una llàgrima i un plany.
No vull tanques ni cadenes,
ni el meu temps admet lligams.
Jo ja cantaré amb vosaltres
mes... no em forceu a cantar.
Impossible d'aturar-me,
impossible de parar...
Amb aquests versos de la Guida et vull dir que a vegades és bo fugir i posar distància al record. A vegades és bo allunyar-se del passat per començar un avui ple d'un futur millor. A vegades hom necessita sentir el seu ritme i espai per poder-lo escoltar. Canta al teu ritme... Mai serà tard.
Guspira: Gràcies pel consell i, sobretot, pels versos. Preciosos, sens afegitons possibles.
Publica un comentari a l'entrada