dijous, 5 de febrer de 2009

Si em mires i et miro


Si em mires i et miro
I apartem la vista,
Els ulls temerosos,
Incòmodes,
Durant uns segons...

Si em tornen a mirar
I et torno a mirar,
Coincidència en temps,
Sense marge a la casualitat....
I apartem els ulls,
Culpables d’haver caigut
En una xarxa invisible,
Jurant-nos interiorment
Que no ho tornarem a fer...

I si, malgrat tot, tornes a dirigir
Els teus ulls cap als meus.
I jo els meus envers els teus.
Com s’atrauen els imans.
I ja no podem reprimir el somriure...

Per què mai no em dius res?
Per què mai no et dic res?
Temor a trencar la màgia
De la imaginació.
La reiteració d’un joc de mirades
Enigmàtiques.

10 comentaris:

Rita ha dit...

Perquè té el seu què també seguir el joc, no? ;-)

rosseta ha dit...

Trobo que avui estàs romàntic ;) No hi ha res com creuar-se la mirada amb algú varies vegades per pujar la moral, no?

Guspira ha dit...

El joc més màgic és el de les mirades que parlen soles. Mirades que regalen instants plens de sensacions, emocions, "vergonyes" i fins i tot desitjos...
Ulls estranys que transmeten incògnites il·lusionades i potser les paraules els convertirien en quotidians...
Potser és millor seguir parlant amb mirades i somriures i gaudir de l'instant...
Espero que els meus ulls de color mel segueixin descobrint la joia dels teus versos durant molt i molt de temps...
Una abraçada

Joana ha dit...

És que la mirada és un mirall de l'ànima. Allò que sentim i desitgem ho tenim escrit als ulls ...i ells parlen sense paraules.
M'ha agradat!
Tornaré :)

Abriéndome ha dit...

Ay, las miradas... Las que provocan sin pretenderlo, las azoradas...

Lydia ha dit...

Tantas y tantas cosas puede decir una mirada... a veces mucho más que las palabras, incluso cuando estas mienten... la mirada no.

Preciosas tus palabras siempre...

Besitos

El Company de Venus ha dit...

Rita: Seguir el joc, és cert, és fantàstic.

Rosseta: Si, puja la moral, sí.

Guspira: Estàs inspirada, no? 'Els meus ulls de color mel segueixin descobrint la joia dels teus versos...': sense paraules.

Joana: Els ulls parlen sense paraules. Torna quan vulguis.

Abriéndome: Sovint aquestes mirades és cert que es converteixen en provocadores.

Lydia: No hi ha mentides a les mirades.

polaroid mental ha dit...

són mirades prohibides
que van més enllà
i exciten la ment

mar ha dit...

aix, company... caure en la xarxa de mirades i no tornar-hi?
impossible!
tan imposible com deixar-te de llegir o com llegir-te i no imaginar els jocs de seducció que ens convides a viure...
bon cap de setmana...

El Company de Venus ha dit...

Polaroid mental: Però no haurien de ser prohibides, ans franques, sinceres.

Mar: Gràcies, com sempre, mar, pels elogis...