Enfundat en el teu uniformeDeixes passar o atures
Els cotxes
En un ritual uniforme.
Sempre et miro
Amb la son a les parpelles
Embadalida amb les meravelles
De la teva gesticulació.
I avui, trencant l’habitud,
M’has mirat.
I el teu somriure he admirat,
Conscient que l’autoritat
El cor m’ha aturat.
Ni la fressa de les botzines
Ni la brillantor de tos ulls,
Ni tan sols els somriures burletes,
M’han llevat de l’estat
De contemplació, de serenor,
De benestar amb mi.
I amb el món.
5 comentaris:
no m'atrauen gaire els "urbanus" però si el somriure valia la pena...
;)
Ay lo que hace un uniforme...
Mar: Hi ha gent a qui els uniformes els inspira.
Abriéndome: El que deia abans... / Lo que decía antes...
Ooooooh, a mi els uniformes sí que m'inspiren, sí! I m'inspiren coses que a aquesta hora no puc dir, eh? :)
Em recorda al municipalet que trobo cada matí i que contemplo admirada l'autoritat respectada (oleeeee!)i que em treu la son en el moment que em torna el somrís.
Per cert! el municipalet que jo em trobo és més jove i està més bo!
Gràcies... :)
Veus com ets el nostre poeta costumista...?
Guspira: Com aquell que es deia i es feia dir 'príncep dels poetes' (amb tota la raó del món, altrament), jo em faig dir i em dius 'poeta costumista', 'poeta de la quotidianitat'.
Publica un comentari a l'entrada