Cercar en aquest blog

dimarts, 14 d’abril del 2009

Satèl·lit


M’encalces i m’alces,
D’hora, a deshora,
Ací, allà, onsevulla.

M’encercles i m’acorrales,
De dia, de nit,
Dempeus, bocaterrosa.

Sóc, de tu, a tu,
Un satèl·lit:
Incapaç de desfer-se
De l’òrbita.

11 comentaris:

Mireia ha dit...

"M'encercles i m'acorrales", què inqueitant!!

Rita ha dit...

Ja va bé, no? ;-)

Anònim ha dit...

Precioso...aunque me ha costado un pelin,entender, ciertas palabras bien.

El Company de Venus ha dit...

Mireia: Una mica inquietant, sí, però dolç, sensual i plaent, no?

Rita: Oi tant...

Teresa: Gràcies. Avui he complicat una mica el llenguatge.

Lydia ha dit...

Un satélite que no deja de orbitar... que está siempre alrededor... siempre en buena compañía...

Hèctor ha dit...

jo quan siga gran vull escriure com tu :)

bimbonocilla ha dit...

a deshora.. m'encanta!

mar ha dit...

m'agrada aquest joc de cossos celestials...
i la força de l'atracció del planeta al satèl·lit... o és a l'inrevès?

tant se val si l'atracció és mútua, no?

;)

El Company de Venus ha dit...

Lydia: Exacto.

Hèctor: Gràcies per l'afalac. Però em sembla que és excessiu.

Bimbonocilla: A deshora... tothora és encantador.

Mar: Tant se val, i tant.

Guspira ha dit...

Uff!!! mare meva... Ja m'he vist sent satèl·lit...
Genial! Com sempre...
Els teus versos m'acorralen! :)

El Company de Venus ha dit...

Els teus comentaris, també, genials, com sempre... I no voldria acorralar-te pas, amb els versos, i ara! :)