dimecres, 17 de juny de 2009

Comboi


El comboi ens fa saccejar
-dreta, esquerra,
a banda i banda del vagó.

Dos cossos en un moviment
Acompassat, rítmic,
Cadència mecànica.

Dret, l’un davant l’altra,
Ens mirem furtivament.
Notes la meva mirada,
Noto els teus ulls.
Quan, distreta, no em mires,
Contemplo el teu cos.

És tan sensual l’estiu,
En aquesta hora primerenca... !

T’admiro fins que els teus ulls
Troben els meus.
I talment un adolescent
(l’adolescent que mai vaig ser,
L’adolescent latent),
Aparto la mirada
Amb un punt d’enrojoliment
A les galtes.

I l’escena es repeteix.
Cada dia.
En aquesta hora primera.
En aquest espai artificial.
Avui tu,
Demà, qui sap?

Algú va dir
Que cada dona
Té una essència
De bellesa
Que la fa única,
Atractiva,
Desitjable.

8 comentaris:

mar ha dit...

aix, aquestes adolescències no viscudes... no sé si es poden recuperar els temps que van quedar enrere...
ep!
els homes també teniu aquesta essència que us fa únics i desitjables...

Albanta ha dit...

M'agrada la gent que fa de cada petita situació quotidiana un moment especial.
Els que saben veure en tot el que hi ha de màgic.
Gràcies per ser així i transmetre'ns aquests sentiments.
Que tingues bon dia, cada dia!!

Baraula ha dit...

"Avui tu, demà qui sap." És primavera i ens miram sense pors i ens desitjam sense embulls. Són escenes càlides que hauríem d'aprendre a viure durant totes les èpoques de l'any!

El Company de Venus ha dit...

Mar: Aquestes adolescències sempre acaben passant factura... Veus, això de les essències masculines no ho sabia...

Albanta: Gràcies, moltes gràcies. Què seria la vida si no sabéssim trobar-li aquests instants de felicitat interior?

Baraula: Cert, la primavera et duu un estat d'excitació deliciós.

Anònim ha dit...

A mi no em semblen desitjables totes les dones. Però en la meva vida(i encara no sé el perquè)sempre hi ha aquella dona que al primer instant que la miro i ella també em mira, ja sé que estem nues i desitjant-nos!

I quan ha baixat del tren i les portes es tanquen, just en aquell precís intant que marxo lentament, la miro de nou i jo em voldria morir!

Onzembre.

El Company de Venus ha dit...

Onzembre: Coincideixo amb aquestes mirades que més que furtives entren dins de l'anima i el cos, i et trasbalsen per tot el dia.

polaroid mental ha dit...

potser perque sabem que mai ens direm res fem que aquestes mirades siguin tan intenses.
si algun dia trenquéssim el silenci matiner que es viu al metro em sembla que el vagó es convertiria en una autentica bacanal

El Company de Venus ha dit...

Tens tota la raó. Aquesta inacció, aquesta contenció, ho fa tot més intens.