dimarts, 5 d’octubre de 2010

Hores somortes


Passen les hores somortes
D’aquest estiu que s’acaba.
Dolça xafogor,
Deixes passar els minuts
Que viatgen lentament
Pel camí del rellotge
Que sempre t’acompanya.

El ventilador oscil•la,
Dreta, esquerra,
Cansívol,
Al ritme del tedi.

El sol de mitja tarda,
Encara roent,
Entra pels batents de la finestra.
I es passeja impúdicament
Pel teu cos nu.

Llum i aire
Dansen la geografia del cos,
Sadollats de desig,
Delicats i acompassats.

Obres els ulls .
Quietud pertot.
Silenci.
Tanques els ulls.
I el somni t’atrapa.

9 comentaris:

Lydia ha dit...

Nostálgica y tierna despedida de el veranito que se nos ha ido... y que tanto echo de menos, a pesar de que haga poco tiempo de su ausencia, pero bueno, pensaré que queda menos para el siguiente.

Besazo !!

Albanta ha dit...

Feia temps que no et llegia... dolç, tendríssim com sempre!!
Un petó

moonlight ha dit...

m'agrada... llàstima que em faci pensar en que la caloreta, platja i estiu s'han acabat!

Guspira ha dit...

Paraules compassades, versos suaus... Es respira tranquil·litat. L'estiu s'ha acabat...

mar ha dit...

com en un somni...

El Company de Venus ha dit...

Lydia: Se va, se ha ido, pero volverá, seguro, volverá.

Albanta: Gràcies, un plaer sentir aquests comentaris. A veure si em podeu llegir més sovint a partir d'ara...

Moonlight: S'ha acabat, sí, però encara fa aquell temps en què el fred és absent.

Guspira: Sí, són versos suaus.

Mar: Talment, com en un somni.

Jesús M. Tibau ha dit...

xafogor que no cansa

Albanta ha dit...

Estimat company... he deixat algo per tu al meu blog. Passa't a rreplegar-ho!!

El Company de Venus ha dit...

Jesús: Cert, aquesta xafogor que no cansa mai. Gràcies per la visita.

Albanta: Gràcies, moltes gràcies. Una abraçada.