La llum tènue il·lumina l’estança.
L’olor dels pigments inunda l’aire.
Com un vell artesà,
El pintor dibuixa les línies sinuoses
Del cos femení.
Tot és quiet a la cambra.
El temps s’ha aturat
I sembla que contempli l’obra magna
Del creador.
A poc a poc, els traços prenen forma,
Les línies convergeixen
Fins a definir un cos jove.
Els colors es combinen.
Ombres i contrastos
Moldegen allò que només eren traços fugaços.
L’espelma s’esllangueix
En la calidesa de la cambra.
Mes no cal ja més llum.
Com Fènix reneix de ses cendres,
El cos de la donzella
Irradia un reflex intens,
Encegador.
Nua sobre llençols de setí,
Obre els ulls amb el darrer traç del mestre.
Sent el pessigolleig del pinzell
Que esmena les darreres imperfeccions
Del seu cos perfecte.
Obre els ulls.
Esguarda poruga el pintor.
I abaixa avergonyida la mirada
Davant el Creador.
7 comentaris:
Deliciós! :-)
Preciós quadre que parteix de la bellesa de la realitat nua...
Preciós poema...
Rita: Gràcies.
Violeta: Gràcies, també.
Molt agraït a totes dues.
una pintura ben poètica...
Un ambient càlid, una llum tènue un cos tebi, un pinzell traçant les línies del cos... En fi, un marc ideal per fer volar la imaginació...
Qui pogués ser mussa d'aquest pintor...
M'ha agradat molt!
Et desitjo molt bon any, guapo!
Una abraçada!
Mar: Cert, poètica i sensual.
Guspira: Per ser-ne la musa, només cal tancar una mica els ulls i deixar anar la imaginació. Gràcies. I bon any.
Publica un comentari a l'entrada