Com se'n va,
sense deixar rastre,
un passat oblidat,
tal volta mitificat?
On és el mareig,
el dolç verí de l'espera,
caps desconeguts entre la multitud?
On és el cercar-se
per tots els racons,
tots els racons,
ànsia de descobrir,
de gaudir,
d'oferir?
On és la petita mort
dels sentits?
On és el capvespre que s'escola,
la matinada que veloç s'atansa?
Com s'omple el buit que deixa
aquest univers?
3 comentaris:
El desig apareix de sobte, quan algú sorprenent trenca la nostra monotonia i desperta aquell sentiment que ens fa tremolar en situacions ben quotidianes. I ens agrada la sensació, i tenim ànsia de conèixer allò que desconeixem i desitgem perdre'ns per tots els racons nous i gaudir de la petita mort que desperta tots els sentits, que esmicola totes les forces, que ens omple de vida i de desig...
I si tot això s'acaba és perquè ja no és tan sorprenent, perquè la monotonia potser l'ha guanyat i ens adonem que hem deixat de tremolar... i el buit que deixa aquesta sensació és immens, però un dia, de sobte, pot tornar a aparèixer aquest desig, potser perquè un gest insignificant ens ha fet tornar a tremolar, potser perquè sense cercar hem trobat uns ulls desconeguts que ens han agradat, potser perquè hem descobert nous racons on ens hi sentim a molt a gust...
Per cert, són uns versos preciosos... ja veus, m'has fet pensar... :)
el desig té molt de desesperació,
quan l'espera es fa soportable
desapareig el desig.
el com, continua essent un gran misteri, també per a mi.
Guspira, Polaroid: Gràcies per aportar les vostres visions que m'ajuden a crear una definició (si és que existeix).
Publica un comentari a l'entrada