Ajaçada negligentment al sofà
deixes que els meus llavis
cerquin els teus.
Iman que m'atrau i em guia,
a la recerca de ton escalf.
Els trobo, els assaboreixo,
i els acarono amb els meus,
i, malèvolament, si em permets,
deixo que els teus m'enverinin.
Podria estar-hi hores,
tal vegada jorns sencers,
besant cada racó del teu tresor
amagat sota ropatges
que, desordenats, moren al terra.
Oh, dolça llibertat.
Avui, com ahir i com demà,
finiré assedegat en aquest pou.
I si alço els ulls
veuré com em fites extasiada,
ansiosa, sagestes que en demanen
més, més i més.
6 comentaris:
"...Els trobo, els assaboreixo,
i els acarono amb els meus,..." (El Company de V...)
Amb els llums encesos els miro
i des d'un lloc que podria dir de privilegi,
... i responc a l'espectacle del tot i del res més!
La musica? Això és cosa teva...
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
I ara que la terra encara és xopa de sang,
emprenc amb els ulls les llances
i et trec de sobre
i sóc jo qui empoma l'esperit de lluita!
I cavalco i
descavalco i alterno el caramel
i no em trauràs de sobre ni a canvi de res!
http://www.youtube.com/watch?v=xDprYZ-tgiA
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Atracció
llavis juganers
besos recreats
dolços descobriments
cossos assedegats de desig
Uns versos excitants...
Gràcies, anònim independentista.
Si que ho són, d'excitants, sí. Són per deixar-s'hi perdre i recrear-s'hi. Una fantasia, vaja!
Gràcies, dius? Au, bah! A Satanàs vull jo!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Publica un comentari a l'entrada