Estratègicament descordat, Les mirades es dirigeixen,
Com un punt de fuga,
Cap al teu escot.
L’últim botó és un desafiament
A la cobdícia humana,
Una prova per al desig
Més instintiu.
Un trampolí perfecte
On deixar-s’hi anar,
On la gravetat apliqui la seva llei,
Impassible, desitjada.
I caure al fons
Del paradís imaginat,
Fosc, delitós.
I morir-hi lentament, si cal.
7 comentaris:
I renéixer-hi lentament, si cal...
Company,
els últims botons sempre són desafiants i temptadors només cal acceptar els reptes... i llençar-s'hi de cap... sense pensar-s'hi massa... només gaudint-ne...
un petó
Mar: Morir i renéixer de nou, com Fènix... Aquesta és una de les visions més sensuals que conec... Perquè sempre amaga més coses de les que ens imaginem.
Gràcies per la fidelitat lectora.
Venus,
hi ha una taca negre a la imatge que no em deixa veure bé el rerafons...
Jejeje m'ha agradat la primera estrofa, jo crec que amb qualsevol escot bastant descordat se t'hi va la vista, ja sigui noi com noia. M'ha encantat tot el poema sobretot com tractes el tema de l'escot. Vaig entrant tan com puc, ho sento. Petons
El veí de dalt: Ostres, ara que ho dius, li diré a la meva model a veure si podem repetir la foto...
Rosseta: Miro de tractar el tema amb tota la delicadesa i devoció que es mereix. Gràcies per les teves visites nocturnes.
L'art d'insinuar el trobo enormement poderós i molt més delitós que la feina ràpida d'ensenyar.
Em sembla que fa dies vaig fer uns versos sobre això, també. Evidentment, insinuar, seduir amb la insinuació, és molt més plaent que ensenyar directament. Els escots, les cames nues, una roba interior suggerent.. Buf.
Publica un comentari a l'entrada