Escric versos en un tovalló de paper, Lluny de mirades insinuants,
Provocadores de desig,
En un racó del meu desassossec.
Cadena de lletres enllaçades,
Que surten sense pensar-ho,
Automàtiques, capricioses.
Duc els teus ulls dins meu,
Una mirada franca a voltes,
Misteriosa altrament.
Sempre sorprenent,
Sempre interessant.
Curiós el joc que s’estableix
Entre tu i jo:
Les meves paraules es perden
En aquest paper que acabarà cremat;
Les teves mirades, interrompudes
Quan els meus ulls i els teus
Es troben.
9 comentaris:
Ai noiet que casi ens ensenyes per una escletxeta com t'inspires, com formes aquests versos tan eròtics i insinuants. No hi ha res que inspiri més que una mirada de desig, això segur ;)
Rosseta: Ai, rosseta, quantes mirades de desig deixem escapar al llarg del dia! Aquesta escletxa me'ls va suggerir, certament.
mmm... molt sensual. M'agrada allò de "duc els teus ulls dins meu", és una sensació tan viscuda.
Amèlia: Gràcies. És una sensació viscuda moltes vegades, encara que sigui fugaçmemnt.
jocs de mirades que desassosseguen...
cadenes de lletres que delaten sentiments i emocions amagades...
i broten des de dins...
des de les profunditats...
i mirades que es creuen...
i es troben...
paraules efímeres en un tovalló de paper, amb vida pròpia dins de nosaltres...
Mmmm... mirades desconegudes i misterioses plenes d'inspiració?
Guspira: Les mirades desconegudes i misterioses rarament no són plaents... i per tant font d'inspiració...
Mar: Els tovallons de paper sempre han estat un recurs a l'hora de plasmar versos i cançons. Aquests versos surten d'una anècdota real, que algun dia potser explicaré. I sí, brollen de l'interior.
esperarem pacientment el teu relat...
Publica un comentari a l'entrada