Penso en les vides dels centenars de persones
Que cada dia veig al carrer,
Als passadissos del metro,
Mentre espero al semàfor,
Assegut amb un got a la mà.
Vides anònimes que passen per davant.
Vides desconegudes,
Hermètiques a la meva mirada escrutant.
Què en puc saber de les seves vides?
Del que passa per les seves ments?
I si per un do, potser celestial,
Ai las,
Pogués espirar l’interior dels vostres cors,
De les vostre ànimes?
Fermaria ben fort els vostres sentiments:
Pors, neguits, alegries, esperances.
Espiaria les vostres intimitats,
Els vostres somnis.
Despullaria els vostres cossos,
Talment un amant sol·lícit.
Tanco els ull i en un instant,
Com un film accelerat,
Un mosaic de cares, de cossos,
Desfilen.
Totes anònimes, totes desconegudes.
Però tan properes.
Com si us conegués.
7 comentaris:
Resguardar els pensaments més íntims en el nostre raconet secret és la cosa més màgica que posseïm i alhora, la més seductora a ulls d'altri...
Genial i seductor com sempre...
El temps ha passat i segueixes tenint un poder secret amb les paraules, les saps lligar com ningú per posar els pèls de punta a una. Celebro que segueixis inspirant com sempre, ja trobava a faltar els teus escrits. Com saps, no perquè n'hagis deixat de fer o hagis perdut l'encant, sinó perquè no he pogut estar per aquí jejeje. Per cert, a la foto són persones els que obren el camí cap al palau??
Hermosos siempre tus versos.
A veces me pregunto que pasaría si supiéramos leer los pensamientos y los sentimientos de las personas... no solo en plan cotilleo (que también) sino descubrir sus inquietudes, apoyar sus metas, ayudar a sus problemas...
Besito
Guspira: Sense cap mena de dubte. Però és una cosa ben diferent de la tafaneria, és alguna cosa més profunda, difícil de definir.
Rosseta: Gràcies, Rosseta, sempre fidel lectora. Tants elogis trasbalsen. Doncs sí, són persones que fan cap al palau.
Lydia: Seria fantàstic poder descobrir allò que hi ha a l'interior de totes aquestes vides anònimes. Analitzar-les com si fóssim un escànner.
vides anònimes que quan s'apropen i t'obren el cor i l'ànima et descobreixen universos nous, màgics i plens de riqueses...
poder celestial?
el de les teves paraules...
encisadores i profundes, que enganxen i creen hàbit (molt saludable per cert!)
petó
Mostrar-nos tal com som, deixar anar els nostres sentiments...les nostres sensacions... és el més díficil perque fins i tot, a vegades, ens sorprén a nosaltres mateixos.
Potser fent servir paraules nues ens ajudaria una mica més mostrar-nos tal com som.
M'ha agradat molt el que escrius!
Polaroid mental: Moltes gràcies. Torna quan vulguis.
Publica un comentari a l'entrada