Inunda el capvespre La ciutat d’aigües tranquil•les.
Els darrers raigs de foc
S’escolen pels racons,
Vençuts per l’atmosfera
Del capvespre boirós.
Fa calor.
La humitat es filtra per la pell.
Fa l’aire més pesat, més dens.
Vells, antics palaus
Desdibuixen ses formes
I projecten ses ombres
En totes direccions.
S’obre una balconada.
Com si emergissis del Gran Canal,
O d’una gran petxina nacarada,
Una silueta em torba,
Dama blanca en l’horabaixa veneciana.
Cabells molls, rojos,
Que regalen la teva espatlla
De gotes juganeres.
Capto l’instant,
En color i en blanc-i-negre,
Apropant el meu ull
A la teva presència.
Assegut en aquest vell cafè,
Sobre aquest sòl centenari,
Amb la humitat que amara mon cos,
Mon pensament, mon desig.
4 comentaris:
Potser hauré de viatjar a Venècia un dia d'aquests...
Ooooh Venècia... Crec que no hi ha escenari més romàntic al món que aquesta ciutat d'aigües tranquil·les...
Els teus versos esdevenen una postal preciosa en la qual m'hi endinso i em retrobo en els petits carrers de la ciutat dels canals...
Què donaria per estar asseguda, ara mateix, a la vora del Ponte Rialto i degustar un bon capuccino mentre contemplo els gondolers en aquell bell paisatge...
Sempre he pensat que Venècia és la ciutat adequada per fer "il primo bacio..." :)
Baci, baci i baci!
Preciosa Venecia, cargada de misterio, erotismo y romanticismo... y preciosa tu forma de plasmar tantas cosas, las luces, las sombras... la música de tus letras...
No hi he estat mai, però fa ganes d'anar-hi el teu post!
Publica un comentari a l'entrada