I un matí et despertes,
El llençol amarat del teu cos.
I obres els ulls i,
Com si fos un encanteri,
El cap martelleja
Una sinfonia desafinada.
Massa vodka, anit.
Massa vodka i massa vi
I massa de tot.
Et devies beure la nit,
Penses,
Mentre intentes posar ordre
Al desordre dels teus ulls,
Al món que fa voltes imparable,
Com el pèndol de Foucault.
No tens records precisos,
Ni tan sols remots.
Només gots i més gots,
Fum i més fum,
Llums i més llums,
Que encegaven els sentits
I que encara es repeteixen
Cada cop que proves de tancar
Els ulls.
Un alè amarg inunda la boca:
Desert de besos,
De calideses passades.
Quant de temps fa que no beses ningú?
Quan de temps fa que no et besen?
Vas tenir uns llavis contra els teus?
Vas sentir el contacte d’una llengua,
Estranya, guaridora?
6 comentaris:
també hi ha matins en que això anomenat ressacasso et fa despertar amb un somriure a la cara. segurament també amb mal de cap, ho reconec.
aquest és d'aquells despertars que més val no haver de passar...
encara que hi ha dies que...
no es poden evitar...
esperem que no siguin gaires
:)
el pitjor de beure
es que si beus per omplir
la sensació de l'endemà
continua essent completament buida
Òscar: És cert, no ho negaré pas. Però a vegades...
Mar: Cert, a vegades les nits són dures...
Polaroid mental: La buidor sempre t'acompanya.
Diria que d'això se'n diu ressaca... Ressaca del vodka i del vi... Ressaca de la manca d'amor...
Jo sempre he estat de whisky... :)
Les ressaques són molt diverses. Aquí es conjuminaven totes dues. Per cert, diuen que les ressaques del whisky són més lleugeres... Ho corrobores?
Publica un comentari a l'entrada