Fa ja cert temps preguntaves quin era el post que més ens podia agradar. No escullo un post (ni llavors, ni tampoc ara), però sí hi ha un vers del que no puc separar-me'n ni ara i perquè em recorda l'expressió de la cara de Konstandinos P. Kavafis, en aquella fotografia en blanc i negra on recolza el seu braç esquerra en el braç (esquerra també) del divan sense coixins (darrera crec percebre un tapís). La seva e`xpressió em fascina tant com aquest vers teu:
"Secret servat Amb gelosia, En un cofre De cent claus."
"Una veu, sensual, melosa, que s'acosta al lòbul i et diu un mot que t'excita." (El company de Venus)
I després comentes:
"Potser sí que diu independència, potser sí, però no política." (El company de Venus)
Sóc del parer que no s'hauria de dir el que no es gosa creure, malgrat pugui semblar necessari dir-ho.
No hauria de ser un "potser sí" teòric, sinó que un "SÍ!" entusiasta i del tot pràctic.
La paraula o el mot "Independència?" no l'entenc si no es diu gallardament. I amb el posicionament més afirmatiu de tots els posicionaments que es fan i es desfan.
Si el mot "Independència" no és diu com el SÍ que crida amb l'entusiasme de l'enamorament i amb l'exigència de la pràctica que també duu les seves dificultats, a mi no m'excita l'ànima ni la punta del dit petit.
10 comentaris:
un recorregut deliciosament inspirador
Has ressorgit fogós
humit
sensual
frenètic
dolç
excitant
suau
fantàstic!
T'he trobat a faltar...
Polaroid: És un recorregut que la imaginació m'ha portat, com qui no vol la cosa.
Guspira: Gràcies. És un retorn triomfal després d'un llarg silenci.
Quin mot diu la veu?
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Fa ja cert temps preguntaves quin era el post que més ens podia agradar.
No escullo un post (ni llavors, ni tampoc ara), però sí hi ha un vers del que no puc separar-me'n ni ara i perquè em recorda l'expressió de la cara de Konstandinos P. Kavafis, en aquella fotografia en blanc i negra on recolza el seu braç esquerra en el braç (esquerra també) del divan sense coixins (darrera crec percebre un tapís). La seva e`xpressió em fascina tant com aquest vers teu:
"Secret servat
Amb gelosia,
En un cofre
De cent claus."
Potser sí que diu independència, potser sí, però no política.
Un plaer estar al costat de Kavafis... ni que sigui en el teu interior.
Tu escrius:
"Una veu,
sensual,
melosa,
que s'acosta
al lòbul
i et diu
un mot
que t'excita." (El company de Venus)
I després comentes:
"Potser sí que diu independència, potser sí, però no política." (El company de Venus)
Sóc del parer que no s'hauria de dir el que no es gosa creure, malgrat pugui semblar necessari dir-ho.
No hauria de ser un "potser sí" teòric, sinó que un "SÍ!" entusiasta i del tot pràctic.
La paraula o el mot "Independència?" no l'entenc si no es diu gallardament. I amb el posicionament més afirmatiu de tots els posicionaments que es fan i es desfan.
Si el mot "Independència" no és diu com el SÍ que crida amb l'entusiasme de l'enamorament i amb l'exigència de la pràctica que també duu les seves dificultats, a mi no m'excita l'ànima ni la punta del dit petit.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
I com podies saber que la segona opinió també era meva si no vaig signar, eh?
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
"Secret servat
Amb gelosia,
En un cofre
De cent claus."
-El secret que obra una de tantes claus-
Potser Kavafis és l'excusa, però ell no va estar a Llençà.
...i a Llençà vam passar la primera nit d'amor,
i a l'any et vaig dir que el meu amor
cap a tu no defalliria mai, però el meu cos
no et pertany ni em pertany.
I així em tenies, secret, apuntant amunt la paraula
amb la força d'una cresta.
Emmudeix, doncs, la teva boca quan pensis en mi,
no diguis el meu nom quan em recordis
i no temis que t'assalti un dia qualsevol amb aquella
voracitat que t'encegava.
Em deies, mirant el blau ...: moriré jove per tenir-te...
I així va ser.
T'imploro encara muda,
però plena de la teva llum.
Publica un comentari a l'entrada