Confessió

Jo també em faig palles. Sí, em masturbo, què passa? No és una qüestió que em deixis més o menys satisfeta, no. És una qüestió de necessitat personal, de llibertat, d’independència.
No entenc com és que no t’ho podies haver imaginat. Em dóna la sensació que encara em coneixes poc.
Ho solc fer quan te’n vas, com a colofó de les nostres trobades. En tancar la porta, tant si hem follat com si no, m’estiro al llit, bocaterrosa. I penso en tu, i en els meus amants. A poc a poc, la meva imaginació comença a recórrer els camins del plaer. I sempre és el mateix. Els meus malucs inicien un moviment rítmic, talment com si estigués damunt teu. La meva mà, fins ara inactiva, es desplaça suaument fins al meu cony, encara presoner del teixit de les calces.
Però puc sentir la meva excitació com truca a la porta, com la humitat es comença a destil•lar. En aquest punt m’hi puc estar estona, molta estona, tocant-me, acariciant-me com jo només sé fer, com cap de vosaltres no arribareu a saber mai, ni tan sols imaginar-vos-ho.
La roba és un impediment, tinc ganes d’estar nua, de sentir el contacte físic entre el cony i la mà. Em despullo frenèticament, amb una velocitat proporcional al meu nivell d’excitació, a l’escalfor del meu cos.
I suo, i gemego quan els meus dits entren en contacte amb els meus llavis: amunt i avall, entren i surten de l’escletxa, s’entortolliguen amb els pèls.
M’imagino que et tinc aquí., que us tinc aquí, al meu damunt, penetrant-me amb els vostres màstils, xuclant-me tots els sucs. I m’excito, m’excito encara més. I el ritme es torna salvatge, brutal, incontrolable. I veig les vostres cares de plaer, de desig, de lascívia. I m’imagino el plaer que us dono quan us llepo, quan us faig córrer, quan galopem plegats.
El meu cony és una mar, tot l’univers no l’ompliria, com deia Verdaguer. El meu cor s’accelera al ritme de la imaginació. Sé que em correré aviat, però vull allargar aquests moments fins a l’infinit, viure sempre aquest benestar preorgàsmic. M’aturo un moment i em giro. Obro les cames i el meu cony nota les petites oscil•lacions de l’aire.
Arquejo el cos enlaire. Totes dues mans s’abraonen al voltant dels llavis obert, palpitants, febrosos. Llenço un gemec que ningú no sentirà, només la meva solitud.
La petita mort és aquí. Deixa’m, solitud, gaudir-la com mai! Deixa’m que t’aculli, oh plaer, deixa’m que gaudeixi. Deixa’m que et conservi per uns instants que s’allargaran fins a l’eternitat.