Com el monjo que, devotament,
Cerca consol en Déu,
M’agradaria trobar-lo a mi també.
I resar una pregària
Per la meva ànima damnada,
Enverinada pel tacte dels teus dits,
Pel gust dels teus llavis,
Pel so de les teves carícies.
Agenollar-me davant la teva imatge,
Majestàtica, magnànima,
I creure que, allà estant,
Mes pregàries arribaran a tu.
Que sàpigues que et somnio,
Que et desitjo,
Que ets l’objecte de ma oració.
9 comentaris:
Company...
a aquestes hores...
qui fos l'afortunada de tanta devoció i desig acumulats... per poder deslliurar-te d'aquesta condemna tan cruel a que estàs sotmès...
de moment, crec que hauràs de continuar resant...
Mar: Continuarem cercant l'absolució i el consol en les pregàries.
Ànima enverinada d'un verí ben plaent, però... ;-)
hi ha cops que les pregàries son ateses. en definitiva per això preguem, no?
Hola maco, aprofito que estic per aquí i tinc temps per informar-te que m'han passat la meme del 7 així que l'he respost. I no sé si ho saps però s'ha de passar a 7 persones més així que tu ets un dels escollits. Has de dedicar-me unes paraules :P així com explicar 7 coses o fets sobre tu ja siguin a l'atzar o curioses i després passar-ho a 7 persones més. Espero llegir-ho aviat ;) Petons
Una pregària molt sensual i diferent... Ei, però has de ser molt devot perquè les pregàries es compleixin... Tu ja reses totes les nits? :)
Rita: Evidentment, un dolç i saborós verí.
Òscar: Preguem perquè les nostres pregàries les escolti algú, encara que sigui en la intimitat... o potser per escoltar-les nosaltres mateixos.
Rosseta: Gràcies, guapa. M'hi posaré quan tingui una estoneta.
Guspira: Cada nit, sense excepció!
aaaai...
Llenguaddicta: aaaai...
Publica un comentari a l'entrada