Cercar en aquest blog

dimecres, 13 de maig del 2009

Un matí (i II)


Tanques els ulls.
Massa imprecís per recordar-ho.
El buit de la memòria
Després que el vodka i el vi i tot
Formategés el teu disc dur.
La teva nit és una tabula rasa.

Vius atrapada en un passat indefinit,
Un passat sense records.
Només aquest mall que et colpeja
Els sentits,
Que t’atrapa en aquests llençols
Amarats de tu.
Només de tu.

El buit al teu costat
És la prova del fracàs.
La manca d’un cos
És la pitjor de les derrotes.
Només la soledat
Et vindrà a dir bon dia,
Sense artificis,
Sense gestos manyacs.
Sense un suc de taronja i unes torrades,
Sense un despertar dolç,
Bàlsam contra la decepció.

Maldes per aixecar-te,
Però ni tan sols pot girar-te.
El teu far és el sostre.
Un sostre que oscil•la
Al ritme de la teva respiració,
Que voldries agitada,
Però que amb prou feines
Manté una cadència regular.

Estirada, nua, ofereixes
El teu cos a la soledat
Que et ve a buscar,
Que t’acotxa en sos braços,
Que et besa i et desperta els sentits,
Adormits pel vodka, i el vi, i tot.
Que et busca i et troba.

6 comentaris:

Lydia ha dit...

Soledad que te envuelve... pero que no te abriga del todo...

El Company de Venus ha dit...

Lydia: Cierto... Está ahí...

mar ha dit...

i és a partir de gaudir d'aquesta soledat que puc estimar-me a mi mateixa, tal com sóc i sortir del pou de la nit per obrir els ulls a la vida...

El Company de Venus ha dit...

Mar: Bona fórmula.

Guspira ha dit...

A vegades la solitud també pot ser beneficiosa... A vegades, fins i tot, pot ser senyal d'una victòria...

El Company de Venus ha dit...

Guspira: Totalment d'acord. A voltes, millor sol/a que mal acompanyat/ada.