Cercar en aquest blog

dimecres, 22 de juliol del 2009

Sóc l'únic


Sóc l’únic que avui
No corre pels carrers
De la ciutat grisa.

El cel plora.
Llàgrimes que s’estavellen
Contra els paraigües badats,
Contra els vidres rabents,
Contra els rostres
Dels que volen aixoplugar-se.

Camino lentament.
Deixo que la pluja m’amari,
Sentint el fred del vent
Que projecta les gotes contra mi.

Sóc l’únic que avui
No corre pels carrers
De la ciutat grisa.

Habitant sol dels carrers
Molls de tristesa,
De grisor metàl•lica.

5 comentaris:

maria ha dit...

Sempre hi ha algú més...
Molt bonica.

mar ha dit...

deixar que la pluja m'amari...
m'agrada sentir les gotes que regalimen coll avall en contrast amb la fredor del vent i la solitud dels carrers...

Anònim ha dit...

Per què dius que plora el cel?
I caminaves despullat?
I a què feien olor les gotes de la pluja?
I què has fet amb elles quan has arribat a casa?


Onze de setembre.
(Onzembre)
INDEPENDÈNCIA!

Guspira ha dit...

A vegades va bé amarar-se de pluja... deixar que els pensaments es renovin amb la frescor de l'aigua o simplement deixar que l'aigua aclareixi els pensaments...
M'agrada la sensació, m'agrada veure el cel quan plou...

Anònim ha dit...

No soy la unica que camina por esta ciudad...Esta repleta de cuerpos,que a estas horas, caminan como automatas bajo los rayos del sol...Me gustaria que tan solo por unos minutos,lloviera para verlos correr y esconderse....y asi poder disfrutar de mi ciudad a solas bajo la lluvia.