El so de l’aigua, Aquesta cascada artificial,
Esmorteeix el so de la llàgrima
Que cau sobre el paper.
El silencia.
Una gota que condensa
Totes les frustracions passades...
Presents... Futures...
Una gota que destil•la com ets...
Qui ets... què hi fas aquí...
Esperes un somni,
Algú que et transporti
Al món de la imaginació.
Que et faci reviure
Records amagats,
Plaers íntims.
Palplantat, a la frontera que separa
Dos mons,
Cerques, ai las, els seus ulls.
Pobre ànima solitària
Devorada pel seu propi somni.
Pobre ànima que plora
Llàgrimes ofegades pel renou del món.
8 comentaris:
Siempre envuelves con tus poemas, las lágrimas, los deseos, la música...
diuen que sóm aigua. el salat de les llàgrimes sols m'agrada com a mostra d'emoció. prefereixo dolçor sense llàgrimes!
M'agraden molt aquest món tan sugerent que creas als teus escrits.
Lydia: És una manera de lligar coses que molt sovint són tan properes.
Òscar: És una opinió... ben vàlida d'altra banda.
Llunadeabril: Gràcies. Passa quan vulguis.
una llàgrima pot contenir tants matisos...
esperar els somnis? prefereixo somniar-los i viure'ls com si fossin reals...
i tornar a la realitat i poder reviure els somnis...
Mar: Ben mirat, és una bona opció.
ja ho diu el gran Poeta:
"(...)
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
(...)"
tot parlant de les paraules... també hi podríem afegir les llàgrimes...
una abraçada.
Elur: Preciós.
Publica un comentari a l'entrada