Pensaments vora el port

I

Màstils que es mouen
A plaer de les aigües tranquil·les
Del vell port.

El gris del cel,
Núvols densos i metàl·lics,
Es fon amb el gris de les aigües.

Reflex repetit
Infinitat de voltes,
Sempre igual,
Eternament.

II

M’atrapa l’altivesa dels màstils
Que es drecen vers el gris del cel,
Que reflecteixen sobre l’aigua de metall,
Talment el mercuri d’un vell termòmetre.

Com ells, jo també clamo al cel.
Una oració, una pregària.
Pensaments inconnexos
Que s’envolen cap als núvols.