Cercar en aquest blog
dimarts, 17 de març del 2009
Pensaments vora el port
I
Màstils que es mouen
A plaer de les aigües tranquil·les
Del vell port.
El gris del cel,
Núvols densos i metàl·lics,
Es fon amb el gris de les aigües.
Reflex repetit
Infinitat de voltes,
Sempre igual,
Eternament.
II
M’atrapa l’altivesa dels màstils
Que es drecen vers el gris del cel,
Que reflecteixen sobre l’aigua de metall,
Talment el mercuri d’un vell termòmetre.
Com ells, jo també clamo al cel.
Una oració, una pregària.
Pensaments inconnexos
Que s’envolen cap als núvols.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Aunque amenaza tormenta... siempre recondundes la nave a buen puerto...
Precioso...
Sempre s'ha de triar un bon port.
Gràcies.
sempre quedo atrapada en les teves paraules...
precioses, dolces, subtils, etèries... com aquest reflex metàl·lic i fonedís...
Gràcies, com sempre, fans incondicionals.
Publica un comentari a l'entrada