Cercar en aquest blog
dimarts, 19 de gener del 2010
La noia que mirava els trens
La noia que mirava els trens
Tenia la mirada perduda.
Vagons, gent, passen
Pel seu davant
Sense veure-la.
Ella els veia.
Ara no.
La noia que mirava els trens
Era una estació perduda,
Solitària, fosca.
Ombra d’un passat
Que l’atenalla i la turmenta.
La noia que mirava els trens
Deixava passar combois
Sense direcció,
Submergida en el seu oceà
De dolor.
La noia que mirava els trens
No veia el rellotge
Que consumia les hores
Talment ella consumia les forces.
La noia que mirava els trens
Deixava que l’aire acaronés
Els seus rínxols daurats,
Estàtua immòbil
A l’embat dels elements.
La noia que mirava els trens
Es confon amb el mobiliari
De la vella, fosca estació.
Parets escrostonades,
Fanals que centellegen,
Vies mortes.
Són companyes de sa solitud.
La noia que mirava els trens
Ja no veu com passen,
Ni tan sols els sent.
Allà on seia només hi roman
L’ombra trista de la buidor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
quines paraules més tristes i melangioses...
traspuen una buidor que alhora fan por i generen atracció...
sens dubte unes paraules que s'adiuen amb la grisor del dia i amb les estacions buides i abandonades...
Me imagino a esa chica sentada en el banco al más puro estilo Penélope... que tan bien has dibujado...
M'agrada molt com descrius la solitud ... quantes vegades m'he sentit així, amb aquest buit tan gran!
Petonets!!
pobre noia que mirava els trens...
Sona molt trista...
Trist, però preciós! :-)
Quanta tristesa, quant de dolor... Has poetitzat una sensació molt real,algun cop m'he sentit així.
M'agrada el teu estil...
Mar: Les estacions abandonades tenen una àurea de tristesa adquirida amb el temps.
Lydia: Pues es una buena observación.
Kelly: Espero que no t'hi sentis gaire...
Moonlight: Pobra noia que veia passar trens de buidor.
Maria: És molt trista. És una cançó de piano.
Rita: Gràcies.
Guspira: Gràcies. La tristesa també és bellesa.
Publica un comentari a l'entrada