Racó de Venus

Arraulir-me Contra la teva esquena. Posar el cap Contra el teu coll. I aspirar profundament Abans que la son em venci. Com dues culleretes Desades ordenadament En un calaix.

Nua, emmig del llac, Contemples l’horitzó, L’infinit, mirada perduda En un espai indeterminat. Passen els dies pel davant: Els núvols de tempesta I el sol feridor de primavera, La calor de l’estiu, Les fulles que cauen I que trenquen l’harmonia Del seu repòs. Recolzada en la pedra, Ets aliena al pas del temps. Sempre hermosa, Sempre alba, Nascuda del fons de les aigües.

Resseguir amb la mirada L’estela que deixes al teu pas. Olorar l’aroma Del teu perfum, Que resta en l’ambient al teu pas. Tocar amb el capciró dels dits Els àtoms i mol·lècules Que has desplaçat al teu pas. Amarats de tu.

Tanques els ulls. Massa imprecís per recordar-ho. El buit de la memòria Després que el vodka i el vi i tot Formategés el teu disc dur. La teva nit és una tabula rasa. Vius atrapada en un passat indefinit, Un passat sense records. Només aquest mall que et colpeja Els sentits, Que t’atrapa en aquests llençols Amarats de tu. Només de tu. El buit al teu costat És la prova del fracàs. La manca d’un cos És la pitjor de les derrotes. Només la soledat Et vindrà a dir bon dia, Sense artificis, Sense gestos manyacs. Sense un suc de taronja i unes torrades, Sense un despertar dolç, Bàlsam contra la decepció. Maldes per aixecar-te, Però ni tan sols pot girar-te. El teu far és el sostre. Un sostre que oscil•la Al ritme de la teva respiració, Que voldries agitada, Però que amb prou feines Manté una cadència regular. Estirada, nua, ofereixes El teu cos a la soledat Que et ve a buscar, Que t’acotxa en sos braços, Que et besa i et desperta els sentits, Adormits pel vodka, i el vi, i tot. Que et busca i...

I un matí et despertes, El llençol amarat del teu cos. I obres els ulls i, Com si fos un encanteri, El cap martelleja Una sinfonia desafinada. Massa vodka, anit. Massa vodka i massa vi I massa de tot. Et devies beure la nit, Penses, Mentre intentes posar ordre Al desordre dels teus ulls, Al món que fa voltes imparable, Com el pèndol de Foucault. No tens records precisos, Ni tan sols remots. Només gots i més gots, Fum i més fum, Llums i més llums, Que encegaven els sentits I que encara es repeteixen Cada cop que proves de tancar Els ulls. Un alè amarg inunda la boca: Desert de besos, De calideses passades. Quant de temps fa que no beses ningú? Quan de temps fa que no et besen? Vas tenir uns llavis contra els teus? Vas sentir el contacte d’una llengua, Estranya, guaridora?

Surts apressadament, La porta d’una revolada. El carrer t’espera. El travesses -la teva intuïció et diu Que no hi passa ningú. Puges a la moto, Amb un moviment estudiat, Repetit diàriament, Mentre el motor fa Els primers espeternegueigs. Uns metres marxa enrere I enfiles carrer amunt. Surts apressadament, Deixant a l’aire L’estela de ton pas fugaç, Rabent.