Racó de Venus

Com el Petit Príncep que alçava els ulls al cel i comptava estels infinits, jo contemplo el firmament que s'obre en la teva pell. Esquena pigada d'estrelles que són una porció d'història, un record viu i permanent. Qui pogués abastar-les totes encara! Tancar-les en una campana de vidre, saccejar-les com aquelles boles amb figures estàtiques i neu simulada. I fer-les volar en una gàbia de cristall pel sol fet de saccejar records i il·luminar la foscor.

Em costa molt fer com si no passés res. Com si no estigués enfadat. Com si no estigués dolgut. Com si no tingués por a l’abisme. Com si no hi hagués imprès a la retina Milers d’històries, milers de besos, Milers d’instants, milers de records Que em duen a tu. Em costa molt deixar-ho perdre tot, bo i sabent que és un camí que tard o d'hora haurem de prendre. Em costa no assaltar-te de matinada i jugant a desvetllar-te acabar rodolant pel llit... com abans.

I malgrat tot necessito els teus besos, necessito les teves carícies, necessito la teva escalfor a prop. I malgrat tot que sé que l'escalfor que et dono no t'omple continuo aferrat a tu, al teu cos, als besos que imagino. No vull renunciar a imaginar. Sé que em fa mal, però, obsedit, no m'hi puc negar. Perquè encara t'encalçaria, encara, malgrat tot, tothora.

Deixa'm. No m'amanyagis. No vull les teves carícies. Ara no. Les necessito, però no les vull. Haig d'aprendre a viure sense elles. Deixa'm pair tot el dolor que porto a dins. Deixa'm fer el dol que haig de viure.